Rauxa

Amb la rauxa
de la nit d'amor sobtada
has tornat al refugi
daurat dels segells.
I has contemplat l'eclipse
al seu zenit
-les cançons parlaven
de l'elasticitat del temps-
com un arbre nu voreja
el riu que s'embolica
al costat de les fogueres.

Véns lleuger de colps
mirant a contraplà
a l'ocàs ignot
força de la teua força
capgirant el temps que ja arriba
de no esperar ningú.
Les escumes de la teua mar
et bateguen a l'atzar
són espurnes de foc
els teus somriures
i em sento un home afortunat
per estimar-te i veure't
ple de versos per pintar
en carrers núvols horitzons façanes.