Mandra

 

Res a fer

gens de ganes

la voluntat nua

i el rostre distès

al cel que ens encercla

on dibuixar conills

sortint del barret d'un mag cec

on llançar-se al plaer sobtat

-joia o goig-

elàstic temps d'estranys sorolls.

I el meu cor

seré voluptuós

contempla els ulls

que volen volar

mirar-ho tot com si mai

com des de fora

com si fora

sempre

la primera mirada.

Koutubia

Penúltim raig de sol
a l'esquerra de la Koutubia.
La plaça és un magma sonor
un ésser quiméric en constant canvi.
Pengen taronges d'un terrat vell.
Les dones recullen la roba
quan els colors es dilueixen.

L'últim raig de sol
acarona la terrassa panoràmica.
Tot es por vendre, tot té més d'un preu.
Els somriures són senyals per als nàufrags.
També les cames poden equivocar-se.

JdD

Dorm a l'església. Porta
en els seus ulls
una tremolor de flames.
Entre tots
tots els dies
ho anem matant.

La seua mirada de sofre
reflecteix la por.
El seu cansament es renova
a terminis cada vegada més curts.
No sap triar
la rosa inabastable.
No collita en caixes de cartó
foscos somnis de granadura.

Venç el dia
i anota una mossa
en l'arbre veí.
El seu cos compleix

dues vegades a l'any

sense recompensa.
Repeteix rutines
per a semblar més alt.
Hi ha dies que simula ser
una estàtua de vent

...

Duerme en la iglesia. Lleva
en sus ojos un temblor de llamas.
Entre todos
todos los días
lo vamos matando.

Su mirada de azufre
refleja el miedo.
Su cansancio se renueva
a plazos cada vez más cortos.
No sabe elegir
la rosa inalcanzable.
No cosecha en cajas de cartón
oscuros sueños de abalorio.

Vence el día
y anota una muesca
en el árbol vecino.
Su cuerpo cumple dos veces
al año sin recompensa.
Repite rutinas
para parecer más alto.
Hay días que simula ser
una estatua de viento.

Ombres paralel.les

I tot és diferent ara que
el teu cos em fa un adéu d'embranzida
i de sobte el dia té un caire distint
i les ombres s'ensopeguen
amb els arbres del carrer buit
i el llit m'acull esquena contra llençol
i toque els teus pits quasi sense saber-ho
i la pell s'encén fora d'horaris i latituds
i em perd per camins coneguts
i l'alé del temps viscut
es torna dolç i degoteja lent
com un licor de bones herbes
i el silenci que deixes
entre el bes i aquest misteri
m'allotja flotant en un plàncton rar.

No se si ho saps
On estem ara en aquest viatge?

Ana

L'Ana es desperta amb la força d'un arbre
a la vora la mar.
Sota una ombra clara
les seues ulleres de plata m'interroguen:
on estàs? Salva'm!

L'Ana busca la mida de totes les coses
es lleva la son del damunt
amb un tast llarg de futur
entra a l'ascensor cada nou dia i no pot
deixar de mirar el seu rostre al mirall
cansat i tan bell.

L'Ana es talla els cabells i poc abans
quasi es adorm
mentre unes mans amigues
li renten el pèl.
Surt al carrer i el sol
és un regal al seu cos
bategant de preguntes.

Ara estem a la platja
la serra ens envolta com un anell buit
i és un tresor aquest
capvespre de març.

Els còdols ens miren amb condescendència
un vetller s'acosta
a aquest petit país mineral
on som i estem
ella llig i jo escric
aquest tall d'història inexistent.

L'Ana s'alça i diu: Tornem?
Jo agafe la motxilla i li aprope
l'ampolla d'aigua.
Fa un glop etern. Les gotes
li taquen els pits. Un avió
solca el cel cap a un indret
desconegut per a nosaltres
i quan girem la vista
cap a terra
amb la mirada del narrador
sorprés
ja no hi som
ja no hi estem.
.

Tinc una cabana

Tinc una cabana allà on el cel
s'esmuny de la ciutat amb ganes
d'assaborir l'olor de la terra mullada.

Ací els núvols demanen torn
a l'aparell de fulles,
els camins és fan quan el nou dia
alça els colors
i la pedra acoloreix els bancals
a cada nova llum.

Rodejada de vaixells i d'arbres
on niuen els ocells sense nom
la meua cabana té les parets
fetes de llibres
i allí dins es pot veure
ara mateix
l'última pel·lícula que va fer
mesos abans de morir
el Harry Dean Stanton.

En aquell tros de temps
vuit de passats i de futurs,
escric poemes
puge i baixe
escales que porten
a llocs quotidians
totalment desconeguts,
contemple el mètode atàvic
que tenen de créixer
les plantes d'exterior,
llance ampolles d'oxigen
amb missatges en llengües extingides
a l'aire creuat d'incerteses,
i torne al meu lloc daurat de rutines
quan els rellotges s'obliden de mi,
banyat en una aigua estranya,
amb els braços com a branques
i un clam al cor que em demana
saltar al darrer minut
d'aquesta espiral que ens degota.

Rauxa

Amb la rauxa
de la nit d'amor sobtada
has tornat al refugi
daurat dels segells.
I has contemplat l'eclipse
al seu zenit
-les cançons parlaven
de l'elasticitat del temps-
com un arbre nu voreja
el riu que s'embolica
al costat de les fogueres.

Véns lleuger de colps
mirant a contraplà
a l'ocàs ignot
força de la teua força
capgirant el temps que ja arriba
de no esperar ningú.
Les escumes de la teua mar
et bateguen a l'atzar
són espurnes de foc
els teus somriures
i em sento un home afortunat
per estimar-te i veure't
ple de versos per pintar
en carrers núvols horitzons façanes.

Priorat

El silenci és ampli
com el cel buit de badalls
que travessa un avió
a l'hora indefinida i parell
en què les vinyes componen 
un verd magnífic o daurat.

Silenci d'ocells. Silenci!
Un breu silenci d'insectes
abans de posar-li fi amb aigua
al cicle repetit de les espècies.

La carretera s'enfila
pam a pam per les voreres
que la muntanya dibuixa
en cada replec.
Després de la revolta
torna el silenci i tot
esdevé lleuger com l'aire
plàcid d'aquest primer de juny
on som espectadors insòlits
del miracle del mirall
una nova representació
del sempre comú cicle del temps.

Retrovament de la pell

Tindrà un altre nom
(o no ho tindrà)
un naixement breu
i plàcid. Tornarà
el tremolor punxant
que talla a colps de destral
els cossos en lluita
com a animals bruts
al camp infalible
dels llençols sotmesos

Potser siga llavors
un au fugaç
lleugera al vol
ponent d'agost
quan ens mirem
i en la mitja foscor
de la cambra oberta al cel
només el tacte
com a idioma
de dos nàufrags
a l'atzar de la mar.

Mostrar más reacciones

Crit

Sense les ulleres
l'entorn és un magma obert
un escut panteista
que deixa fora la foscor del món.

El tendal no es mou
si tanco els ulls i escolto
res més que el llamp dels ocells
i els nens cridant a les places
com ho han fet en totes les hores
passades per murs, oficis i altres boires.

A la platja dels morts
supliquen desde el fons
homes, dones i nens sense futur
quan la mar s'enyora del primer moviment
onades fértils capgirarán el vent
i veus antigues cridaran fins a tornar-se un cop
que prega per nosaltres en nits no dormides.

[No diguem res]

No diguem res.
D'aquell cel enterbolit,
d'aquell naufragi soterrat
quedem nosaltres,
personatges llunyans,
enfosquides ombres,
remor en altres vidres
que parpellegen sota la pluja.

Més enllà dels núvols
veiem les muntanyes
com llençols estesos
mirant-nos amb joia.

Hem trobat la dolça quimera
dels pactes. Hem jugat
a ser enemics que es desitgen:
la taca daurada al teu iris,
la olor de la meva suor espartana
en nits allargades com a gomes.

Oposem a la força de la inèrcia
la negació del record.
Estem sols y nus
a la vora humida on la mar
es comunica amb lo sòlid.

Som la notícia
que crema les fulles dels diaris.

Àncora

Sóc una àncora,
sóc el sentit literal y concret
de la paraula àncora.
Sóc l'home invisible
que aterra en espirals
i arriva tard i oblida
la cartera el dia
del seu judici,
sóc el fals testimoni
de totes les meves vides.

Tinc un paraigua
ple de cel invers,
una galleda d'aigua de mar
per si les onades
no arriven a temps
per a empènyer el somni,
una platja d'hivern
per a mi sol
on trobar-me
davant del mirall
que em degota.
En temps de pins i tocar fulles
amb els peus nus,
menteixo al temps amb l'amor
que ho fa ample,
mandrós i invisible,
com aquell amic
que imaginaven els nens
en altres pel-lícules
que jo no he vist.

Després de l`amor

Després de l`amor
- l`amor dels cossos
l`amor horitzontal
luxuriós i animal
per sobre del caliu
ataronjat de la ciutat -
hi ha un silenci
que ofega a la mort
un silenci enlluernador
- per exemple ells dos
mirant la pluja
en altre temps -


Després
l`amor
es un vent que trontolla les grues
en vies aturades d`un port abandonat
vist des del lent capvespre
on els amants
es miren als ulls
sense saber qué dir-se.

Carrer d'Amunt

Ara, que torno a veure amb ulls quiets
aquella foto que va penjar ahir
el meu germà al facebook,
em veig aquell nen que jo no era
i que no sóc ni s’enyora,
jugant a la pilota al carrer
que ara està ple de botigues luxoses.

I torno a escoltar a la mare
cridant des del balcó: A sopar!!!,
aixecant de puntetes la seva petitesa
per sobre de les taronges de pedra.

Tot un seguit de records s’atabalen
amb colps d’abisme i fluixes notes d’ombra:
una llum interior, tèrbola i llunyana,
el tacte de la barana metàl-lica
desfent-se a trossos, la por
indeterminada de la infancia,
els quatre colps comptats a plom
de la gruixuda porta de baix,
el temps, olvidat company de jocs.

Davant de la casa, la funeraria,
aliena al pas dels anys,
continua el seu treball:
agencia de viatges
per a turistes d’amor
o mal amor,
viatgers nus,
aventurers a la recerca de la llum
de la primera mirada.