Carrer d'Amunt

Ara, que torno a veure amb ulls quiets
aquella foto que va penjar ahir
el meu germà al facebook,
em veig aquell nen que jo no era
i que no sóc ni s’enyora,
jugant a la pilota al carrer
que ara està ple de botigues luxoses.

I torno a escoltar a la mare
cridant des del balcó: A sopar!!!,
aixecant de puntetes la seva petitesa
per sobre de les taronges de pedra.

Tot un seguit de records s’atabalen
amb colps d’abisme i fluixes notes d’ombra:
una llum interior, tèrbola i llunyana,
el tacte de la barana metàl-lica
desfent-se a trossos, la por
indeterminada de la infancia,
els quatre colps comptats a plom
de la gruixuda porta de baix,
el temps, olvidat company de jocs.

Davant de la casa, la funeraria,
aliena al pas dels anys,
continua el seu treball:
agencia de viatges
per a turistes d’amor
o mal amor,
viatgers nus,
aventurers a la recerca de la llum
de la primera mirada.