Tinc una cabana

Tinc una cabana allà on el cel
s'esmuny de la ciutat amb ganes
d'assaborir l'olor de la terra mullada.

Ací els núvols demanen torn
a l'aparell de fulles,
els camins és fan quan el nou dia
alça els colors
i la pedra acoloreix els bancals
a cada nova llum.

Rodejada de vaixells i d'arbres
on niuen els ocells sense nom
la meua cabana té les parets
fetes de llibres
i allí dins es pot veure
ara mateix
l'última pel·lícula que va fer
mesos abans de morir
el Harry Dean Stanton.

En aquell tros de temps
vuit de passats i de futurs,
escric poemes
puge i baixe
escales que porten
a llocs quotidians
totalment desconeguts,
contemple el mètode atàvic
que tenen de créixer
les plantes d'exterior,
llance ampolles d'oxigen
amb missatges en llengües extingides
a l'aire creuat d'incerteses,
i torne al meu lloc daurat de rutines
quan els rellotges s'obliden de mi,
banyat en una aigua estranya,
amb els braços com a branques
i un clam al cor que em demana
saltar al darrer minut
d'aquesta espiral que ens degota.